Miquel Diumé

El dijous passat vaig assistir un any més, i ja en van uns quants, al lliurament de premis Carles Rahola de comunicació local. Tot i que la meva relació amb el món de la comunicació local es limita al consum (tothom té les seves habilitats i les seves mancances), és un acte s’assistència obligada. I obligada en sentit positiu, no pas  com a sinònim de forçada. És el mínim que es pot fer per agraïr a tots els companys de professió del meu pare el detall que van tenir al posar el nom de Miquel Diumé al premi de treball informatiu o divulgatiu en radio.

M’agrada d’anar-hi per veure, ni que sigui de lluny, als excompanys de rodes de premsa, guàrdies de caps de setmana i altres batalletes; molts d’ells, inevitablement, amics seus.

El que més m’emociona, encara, és veure com gairebé vuit anys després aquests companys encara el recorden, més que per la seva feina (que també), pel seu fer, el seu caràcter. Una prova d’això van ser les paraules de Toni Sellas (@tonisellas) quan va anar a recollir el premi que reconeixia la cobertura Eleccions municipals 2015 al Baix Empordà. O la piulada d’en Narcís Genís.

Aquestes són algunes de les darreres mostres d’aquest respecte. Però n’hi h hagut moltes altres. No és l’objectiu desgranar-les totes, sinó agrair-les.

No seria correcte dir que estic orgullós d’en Miquel, perquè jo no tinc cap mèrit que fós així. El que si que puc dir és que em sento molt afortunat d’haver-lo conegut.

TwitterGoogle+LinkedInFacebookEmail

Conclusions post-pacte CUP – JxS

Una de les conclusions més importants que he tret de tot l’enrenou que s’ha generat per la negativa de la CUP de facilitar la investidura d’Artur Mas fa referència a com les organitzacions polítiques plantegen les eleccions.

La fragmentació tan gran que hi ha dels diferents espais polítics, agreujada pel fet d’introduir nous esquemes al tradicional esquerra-dreta, com l’unionista-independentista, fa que en els partits augmenti la necessitat de marcar perfil propi, el que vulgarment es coneix com a marcar paquet.

Un d’aquests exemples ha estat la declaració pública, elevada a promesa electoral per la pressió mediàtica, de no investir Mas per part de la CUP. És veritat que en el moment de fer-se poca gent pensava que això algun dia podria fer falta. Però jo des de l’11 de setembre que tinc al cap una conversa amb un membre de la CUP que es podia resumir com: això ens portarà un merder considerable. Però estic segur que aquest previst merder considerable, ha estat molt més gran del que es podia imaginar.

Lluny de voler entrar en la valoració de com s’ha solucionat tot plegat, el que si que veig és que de vegades  voler marcar perfil propi d’aquesta manera pot ser molt contraproduent. Crec més en un conjunt de propostes en positiu, marcar objectius. Posar línies vermelles només complica la tasca futura, que al cap i a la fi és negociar i aconseguir alguns objectius  en funció de la força que finalment s’obtingui.

En un plantejament esquemàtic, es podrien exposar en un programa electoral els objectius A, B, C i D. Aquests objectius, a excepció que hi hagi condicionants externs, es  podrien complir només en cas de victòria per majoria absoluta. Per tant en cas de no tenir aquesta majoria es pot mirar d’aconseguir algun, o alguns, dels objectius en funció de la correlació de forces. Amb aquest plantejament el resultat final és sempre una victòria. I és així, perquè no participar en la negociació implica automàticament que no s’aconsegueix cap dels 4 objectius.

Què passa quan un d’aquests objectius és en negatiu, per exemple NO farem A. Doncs que es perd capacitat de negociació, que serà aprofitada per uns o per altres per acusar-te de no complir. No és el mateix dir que no has aconseguit A en la negociació, que haver de permetre al contrincant fer A quan havies dit que no ho permetries. Crec que el matís és important.

Al final no voler investir Artur Mas per representar les retallades i formar part d’un partit amb casos de corrupció està molt bé. Però acceptar que s’investeixi a una altra persona del seu mateix partit perpetua la representació de les retallades i la corrupció, això sí, en aquest cas (i pels pels) sense Mas.

 

TwitterGoogle+LinkedInFacebookEmail

Comença a caminar el nou blog

Després de molt de temps de tenir l’antic blog totalment oblidat m’he decidit a tornar-li a donar vida.

Aquesta decisió parteix de la necessitat d’explicar i reflexionar sobre temes  d’actualitat, tecnològics o de lleure que en el meu dia a dia em puguin despertar interés. També servirà per a poder donar una mica més de contingut a reflexions i comentaris de 140 caràcters. Servirà també per poder començar a conèixer una altra eina, en aquest cas WordPress, després de molt de temps d’haver començat amb Drupal.

Espero poder-li anar donar forma i aparença, i si és possible que allotgi debat, i compartició de coneixement.

Fins ara, soc aquí.

TwitterGoogle+LinkedInFacebookEmail