socaqui.cat ara a Pau de Sert

Ahir va fer un any que en Miquel, el meu pare, ens va deixar; se'n va anar de vacances que diuen. Vaig estar pensant d'escriure alguna cosa i, tot i les moltes coses que em passaven pel cap, no vaig ser capaç. També per falta de temps, i no per culpa del Barça.

Em truca la Rita que ha sentit a la radio que s'ha mort Mikel Laboa. La veritat és que m'ha sapigut molt de greu. M'hauria agradat veure'l alguna vegada en concert, però ara ja no hi soc a temps.

Hi ha moltes cançons però a mi m'agrada especialment Txoria Txori

El cap de setmana passat vam anar a Colera. El dissabte al matí vam anar a un lloc que ja té nom: l'Olivera d'en Miquel. Feia temps que ho tenia el cap, i a més li devia de feia temps unes notes a en Miquel. Així doncs, riera de Molinàs amunt, girem cap a la dreta ens enfilem i ja hi som.

Ara semblarà que faig la pilota a la profe, però no. Magrada el vídeo i també penso que és una bona manera de compartir la música que m'agrada, en aquest cas el grup Sol i Serena, amb la gent que mira el Blog (eo, eo,... algú el mira?)

El passat dia 10 de setembre va ser el meu aniversari. No ho dic perquè aquells despistats que se suposa que ho havien de saber i no em van felicitar se sentin malament! Jo, si no fos per la Rita, seria dels desatrosos humans que no recorden les dates assenyalades de la gent que els envolta.

Fa uns dies que al títol del blog hi ha un afegit, Pau de Sert. Molta gent, com jo fins fa ben poc, no ho sabrà, però Pau de Sert era el nom de Santa Pau (població on visc actualment) en l'època de la república.

Després de la despedida d'en Miquel vam anar tots 6 a Colera: l'Íria, la Sonia, en David, la Dolors, la Rita i Jo. Crec que va ser bo anar-hi de seguida.

El primer matí de ser-hi, la Dolors i jo vam aixecar-nos cap a quarts de set del matí i vam començar a caminar. L'objectiu era molt clar, havíem d'arribar al Castell de Querroig. En realitat son 4 pedres mal posades damunt d'un turonet, però és un lloc simbòlic i entranyable.

Miquelot, d'ençà que vaig escoltar el teu darrer sospir m'han passat moltes coses pel cap. Suposo que és inevitable pensar en totes aquelles coses que en el seu moment ens havíem plantejat de fer. N'hi ha tantes, que me'n deixaré moltes. Anar a la sidreria d'Aldatz, ens ha quedat pendent. Com també fer una sessió d'havaneres amb en Xevi, la Cris i companyia, hauria segut fantàstic.

Darrerament assistim a un bombardeig constant pel tema de l'aigua, i no és per menys. Aquells que van fer bandera de la lluita contra els transvassaments en el passat, avui amaguen, per motius electorals, les noves captacions temporals d'aigua.

Darrerament tenia ganes de probar de tocar un instrument d'aquests. La Rita ja es va preocupar de regalar-me llibres amb partitures per a principiants, però sense acordió no es poden fer servir.

Així doncs, avui gràcies al sogre barbut he pogut tocar les primeres notes. Tenia ganes de comprar-me un acordió diatònic, i no descarto fer-ho en un futur, però amb aquest aniré practicant. La veritat és que a la foto sembla que l'hagi tocat tota la vida, però no!

Potser algun dia podré escriure un apunt al blog que es tituli tinc un acordió, simulant al de tinc una guitarra.